Maig

Caterina Pérez

(Aquest text ha estat escrit escoltant, una vegada i una altra, el tema «03:06» d’Ólafur Arnalds i Nils Frahm, de l’àlbum Trance Frendz)

I ja érem a maig. Semblava que no fes tant que les fulles, rebregades, empentaven dins les branques.

La vida s’enfilava als arbres, tan nova, i era fulles i nius de branquillons fent equilibris. La vida s’enfilava als arbres, tan verda, i era zitzànies i teranyines tibants a les potes dels bancs dels parcs.

Els dies començaven frescos, però després es tornaven càlids, i aleshores, les sargantanes, joves i primatxones, sortien d’entre les esquerdes de les pistes de bàsquet per prendre el sol a les graderies de pedra.

Hi havia estones que l’aire es tornava virulent. Llavors no semblava pas que l’hivern quedés tan lluny. Guants de plàstic i embolcalls de xocolatina ballaven als peus de les papereres. I núvols de pol·len groc sobrevolaven els estanys com si fossin llagostes; s’amuntegaven als racons dels parterres o sota els gronxadors solitaris, convertits en piles geomètriques daurades.

Malfiades, les merles van fer uns nius com paneretes de figues, recollits entre les branques més altes dels brucs. Els van omplir d’ous blaus, verds i grisos, i miraven per sobre l’ala els pardals, que, despreocupats, tenien nius mal acabats a les soques dels castanyers vells.

Sota els caputxons dels fanals hi havia famílies de ratpenats. Quan el sol marxava, eixien de l’amagatall. Els ulls entelats, el vol nerviüt. Es llançaven sobre les mosques, tan tendres, que encara tenien gust de larva i de pètal de ravenissa blanca.

Les formigues, confiades, van omplir els sorrals de formiguers. Alçaven muntanyetes de sorra tova i hi apilaven pellofes. Les més joves s’encarregaven de saquejar les bosses d’ous que les marietes havien amagat als matolls de ginesta. Les veteranes s’enfilaven als nesprers per xuclar la polpa de la fruita madura abans que, al capvespre, arribessin els estornells.

Les nespres caigudes l’any anterior s’havien desfet, la terra les havia engolides i, ara, els brins d’herba, drets i punxeguts, travessaven els seus cossos desballestats.

De les flors mortes, naixien flors noves que al matí es llevaven plenes de boletes platejades, com arracades de núvia. Les veròniques, petites i blaves i ondulades, es feien lloc entre els trèvols per abraçar papers de caramel o cotxes de llautó que havien caigut de les butxaques dels nens a finals d’hivern, quan corrien rere pilotes mig desinflades.

Les xicoies, vigoroses, desprenien una olor de llet amarga tan intensa, que feia que les papallones brunes les rondessin amb fal·lera.

De totes les herbes, les panissoles eren les que s’havien fet més altes, perquè havia plogut molt. Els cucs s’embriagaven de terra xopa sota les seves arrels i, a vegades, treien el cap, distrets. Llavors, els eriçons aprofitaven per tibar-los, els estripaven i ja no hi havia res a fer.

Tot semblava xiscladissa d’ocells, però entre l’herbatge també hi havia el frec de les ungletes dels esquirols, de les cues dels ratolins, de les antenes dels caragols, i el so dels rodolons de les boles de fang que feien els escarabats.

I aleshores van tornar els homes. Amb els seus vestits verds i les seves ulleres de plàstic i la seva pressa perquè tot fos com abans. Van segar els ous de les marietes, les veròniques blaves, els musells dels eriçons i les ales de les papallones. Van esporuguir els polls que piulaven als nius, van despertar els ratpenats. Les sargantanes van tornar a les esquerdes. Les formigues van plorar pels seus formiguers.

Els homes. Amb les seves eines sàvies i les seves botes cegues. I això era tan antic, i venia de tan lluny, tant, que encara ve i encara passa i encara no ha passat del tot.


Caterina Pérez (Sant Cugat, 1978) es va llicenciar en Art Dramàtic a l’Institut del Teatre, i va fer la formació de Moda a l’Escola Professional de la Dona Francesca Bonnemaison. D’aleshores ençà, la seva vinculació al món del tèxtil i la imatge ha estat contínua. El 2016 va iniciar l’Itinerari per a narradors a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, especialitzant-se en el gènere del conte.

Comentarios

  1. Quin regal és sempre, Caterina, llegir-te. Suau i delicada, humana atenta a tot el que és i no és humà. Enhorabona!

  2. Llegir-te és com si una persona estimada t’abracés; la seva olor i els records més tendres se t’enganxen. Una música suau sura al teu voltant i les images que descrius il.luminen. Gràcies!

  3. Quines imatges, Caterina! Pura música, pura llum, pura poesia! I tot sense oblidar la crítica a la intervenció humana. Fantàstic! Enhorabona!

  4. Poesia matinal amb fauna i flora. He pogut veure els animalons i olorar la primavera.
    Llàstima de les eines sàvies i les botes cegues que fan neteja
    Caterina: uns ulls que tot ho veuen, una sensibilitat que tot ho percep. 👏👏👏

  5. …»De les flors mortes, naixien flors noves que al matí es llevaven…» Bravo Caterina,. La bona notícia és que, mentre les flors, les formigues i les merles van fent les seves coses, alguns humans com ara tu, també fan de les seves, i trafiquen amb paraules per confegir textos tan fantàstics com aquest.

  6. Empényer, enfilar, néixer, la natura, contra la ceguesa d’antic que insistim a ser. Però també paraules que tenen ulls, i els ulls als dits de le orelles. Preciós, Caterina, com fas sonar el sentit! Com mous!

Deja una respuesta