Pànic a Rodalies

Eulàlia Armengol

L’últim cop que vaig veure la Pilar va ser aquest estiu. És possible tant de temps? Deixa’m fer memòria…, potser abans i tot! Com hem xalat. Tenia ganes que m’expliqués les últimes xafarderies de l’Hospital, els canvis d’organigrama, què fan els meus amics i, molt especialment, si un enemic endèmic ja ha estat fulminat per la justícia divina, o laboral, que també té competències per anorrear. Hem xerrat tanta estona que tinc la gola seca. Vaig a mirar si dins de la bossa hi porto caramels, o un menjuc que m’amoroseixi el tracte. Res. Només una ampolleta d’aigua buida. N’he llençat el contingut abans de pujar al tren per no carretejar pes. Em concentro per no tossir, ni estossegar. Se’m passegen espines per unes mucoses sense moc, seques com una espardenya. Això és mental. Si hi penso és pitjor. El vagó va ple com un ou i he aconseguit seient gràcies al fet d’haver pujat a Sants. No m’aixeco; que marxin els altres, si els incomodo. M’estic congestionant per moments. Ai, que m’ofego. Se’m desferma l’atac incontrolable de tos. La primera reacció automàtica és posar-me la mà per tapar-me la boca. Merda. No! Rectifico i tusso compulsivament contra l’avantbraç de l’abric. No s’aturen les convulsions. No goso mirar. Estic vermella com un perdigot i mig ofegada. Les persones dretes prop meu i les dels seients del voltant em miren amb severitat. Què faig? Puc baixar a la parada del Masnou, tossir a pleret i, quan m’assereni, tornar a agafar el tren. Estic massa cansada. Les finestres no es poden obrir; no m’hi llançaran. Per fer-ho per la porta m’haurien d’agafar entre dos o tres, arrossegar-me pel passadís i esperar que s’obri a la propera parada. Tampoc els veig amb prou presència d’ànim per prémer la palanca d’emergència, aturar el tren i foragitar-me violentament. Segur que més d’un està avaluant aquesta possibilitat. Suo d’angúnia. Només em faltava aquesta! Es deuen pensar que és per la febre. Palpo la tensió entre els passatgers veïns i jo: un duel…, a mort.

—Pròxima parada: casa.


Eulàlia Armengol (Barcelona, 1944) és especialista en màrqueting i comunicació i assessora i promotora d'esdeveniments culturals i científics. Té un llibre de contes pendent de publicar, esperant que acabi la pandèmia. Va guanyar el premi de narrativa Mossèn Pere Ribot de Vilassar de Mar el 2019. Si la continuen confinant, la seva producció serà inabastable. És alumna de l’Escola d’Escriptura de l'Ateneu Barcelonès.

Comentarios

  1. L’autora d’aquest relat té, entre moltes altres gràcies, la de convertir la quotidianitat en contes, i el confinament li està sent una font d’inspiració de primera. Enhorabona, Eulàlia, per aquesta publicació!

  2. Fantàstic , Eulàlia. Un dels teus esplèndids contes fets a raig, sense perdre, però, el detall de cada sensació. I, a més, que saludable resulta riure-se’n amb intel·ligència del propi ridícul!

  3. Espero que duri una mica més el confinament per poder gaudir de molts més contes de l’Eulàlia. Amb ganes de llegir el llibre que té pendent de publicar.

  4. Et reconec l’estil Eulàlia . Molt bona fotografia de les fòbies actuals que viatgen el el seient del costat de cadascun de nodaltres

Deja una respuesta