Una metamorfosi

Gerard Guix

Un matí que em vaig despertar de somnis desassossegats, vaig trobar-me a la meva habitació sense poder-ne sortir.

En posar els dos peus a terra alhora, per superstició suposo, vaig saber que no podria sortir de l’habitació. Tot i això, em vaig aixecar enèrgic, el cobrellit va estar a punt de caure, i notant el desagradable frec de la moqueta de rombes vermells i taronges a les plantes dels peus, em vaig plantar davant la porta. La vaig estar observant una bona estona amb els ulls clavats a la fusta. Estava tan convençut que no en podria sortir mai més, que ni vaig provar d’obrir-la.

«Què ha passat?», vaig pensar. No era un somni. L’habitació, una habitació normal d’un pis de Gràcia, encara que un pèl petita, conservava el seu aspecte de sempre entre les quatre parets familiars. Per sobre de la taula, on hi havia el manuscrit inacabat de la meva novel·la (com als somnis desassossegats, també era escriptor, aficionat però) penjava una fotografia que no feia gaire havia fet imprimir i havia col·locat dins un marc d’Ikea; la teva imatge, amb la pell bronzejada pel sol, em somreia des d’una platja idíl·lica de Grècia.

La meva mirada s’adreçà aleshores a la finestra, i el cel gris (es podien escoltar les gotes de pluja batre contra la xapa de l’ampit) va acabar de posar-me molt trist. «I si dormia una mica més i em deixava estar de totes aquestes tonteries?», vaig pensar, però això fou completament impossible, perquè en apropar-me i mirar cap al carrer em vaig adonar que totes les botigues estaven tancades i no circulava ni un sol cotxe, ni una sola ànima. En obrir la finestra, a part de l’aire fred d’un matí plujós de primavera, no vaig poder sentir res més. El brogit de la societat havia desaparegut per complet. El silenci s’havia apoderat del carrer, s’havia contagiat pel barri i, com que semblava que ningú no havia aconseguit contenir-lo, per tota la ciutat.

Després de caminar uns minuts per l’habitació, intentant calmar-me per saber si el dolor al pit i la dificultat per respirar eren el preàmbul d’un atac de cor, o un vulgar atac de pànic, vaig decidir seure al llit per ordenar els catastròfics pensaments que m’assaltaven. Soc un home molt pràctic (un comercial que es passa el dia viatjant aprèn a ser-ho) per això vaig començar a pensar en les coses que necessitaria si m’havia d’estar una llarga temporada tancat a la meva habitació.  De seguida va aparèixer el primer inconvenient; menjar. Un impuls, que no sabria dir d’on va sortir, em va fer tornar a aixecar i plantar-me davant de l’armari. El vaig obrir de bat a bat i un somriure se’m va dibuixar als llavis; la roba havia desaparegut i desenes de llaunes de conserves ocupaven els prestatges. El segon inconvenient el vaig solucionar ràpid; podria excretar en un cubell que hi havia sota el llit i llençar-ho tot per la finestra. Superats els inconvenients, van venir les avantatges: si no podia anar a treballar, podria dedicar totes les hores dels meus dies, i no només les hores de les meves nits, a acabar el manuscrit. Potser, ni que fos en la intimitat de la meva habitació, podria deixar de ser un bitxo raro i convertir-me completament en un escriptor. Aquí tancat, acabaria aquell manuscrit que tantes vegades havia desitjat cremar. Després n’escriuria un altre. I un altre. I construiria una sòlida carrera literària que no llegiria mai ningú.

Aquest matí, quan m’he despertat exaltat per un estrany somni, m’he trobat al llit convertit en un autor infecte.

M’he assegut a l’escriptori. He anotat a l’agenda que avui fa cinquanta dies que ens vam confinar. Tu, que m’observes des de la platja idíl·lica de Grècia dins d’un marc d’Ikea, a Madrid. Jo en aquest pis de Gràcia. Després he detallat l’estrany somni en aquesta carta, les primeres paraules que escric isolat. Finalment he pres una determinació sobre el meu manuscrit inacabat i la meva carrera literària a la deriva. En una mà, un llapis per corregir; a l’altra, un encenedor per destruir. Quan ens despertem d’aquest malson que estem vivint desperts, seràs tu a qui primer li faré saber.


Gerard Guix (Vic, 1975). Escriptor i dramaturg. És autor de quatre novel·les. L’última, El cementiri (Columa Edicions, 2013), s’acaba de publicar a França. També ha escrit una trilogia per a lectors Young Adult i diverses obres de teatre. És professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

Comentarios

  1. Fins i tot el confinament pot convertir-nos en autors infectes, diu el Gerard. Els malsons que vivim desperts ja tenen aquestes coses. Sort que el temps també ens deixa l’espai per prendre grans determinis. Una abraçada i gràcies pel teu text.

  2. Ojalá algún día llegue a escribir algo así. No sé si su carrera literaria está a la deriva o quizás sólo sea un argumento recurrente. Lo que le puedo decir como lector es que su literatura atrapa por actual y por saber cautivar como la hacían los escritores de anteriores generaciones. Por favor, no queme el manuscrito. Sería una pena.

  3. Quin malson! Potser és el de tots els escriptors. Amb el confinament no hi hauria d’haver excuses per no esciure, corregir i revisar. El malson és que les acabem trobant. Deixa l’encenedor i agafa el llapis. M’ha agradat el teu escrit i espero llegir-te més.

Deja una respuesta