Lluna a l’alba

Laura Serrat

Aquesta nit la lluna dibuixa un bressol al cel. Però la ciutat no s’adorm. Els cotxes travessen els carrers com bèsties, dels locals surt fum, els gratacels de colors tremolen reflectits sobre el mar. Els vianants corren per les travessies com si fossin llops udolant sota la claror blanca. El Dani accelera el pas i s’obre camí entre els vianants. Avui s’incorpora a la feina després del confinament i es retroba amb la pressa que l’obliga a caminar sense mirar els voltants. Els cartells brillants, els edificis i les persones es desdibuixen com si passés per un túnel amb un tren d’alta velocitat. Quan arriba a l’empresa, agafa l’ascensor i s’enlaira fins el trentè pis. Des d’aquesta alçada, contempla com es mou la ciutat de nit. Una ciutat en eterna vigília.

La llum artificial dels fluorescents tinta l’oficina d’un blau amb matisos violetes. Els treballadors tenen la mirada fixa a les pantalles mentre els dits ballen sobre el teclat. Tots porten mascareta i guarden un metre de distància entre ells. El Dani avança fins a l’escriptori i es troba una taula plena de gots de plàstic amb restes de cafè, bolígrafs sense tinta i una pila de documents. Encén l’ordinador i revista els informes, però a poc a poc els ulls se li tanquen. Nota el pes d’unes mans aspres sobre l’espatlla. El Borja, un dels treballadors, se li enganxa a l’esquena com si fos l’ombra.

—Espavila’t noi!

—Estic força cansat.

—Si t’adorms, el teu càrrec perilla.

El Dani mira de reüll al Borja. L’americana li queda petita amb una panxa cada vegada més inflada. Els pocs cabells que li queden són blancs. Sota uns ulls que gairebé mai brillen, se li perfilen dues marques negres. D’alguna forma, es veu reflectit en aquest rostre.

Les agulles del rellotge entren a la matinada. El Dani s’ofega amb l’aire calent de l’oficina i s’aixeca per obrir la finestra. Deixa lliscar la mirada edifici avall. Li sembla espiar la boca d’un pou profund ple de fums, colors, crits. L’alçada el mareja i mira endavant. Les línies dels gratacels brillen com les puntes afilades d’un diamant. De sobte, l’espurneig dels edificis s’apaga amb un lleuger espetec. La llum del districte se’n va i l’oficina es queda a les fosques.

—Què ha passat? –pregunta el Dani.

—Deu haver marxat l’electricitat –subratlla el Borja.

El Dani encén un llumí enmig de la penombra. L’oficina ha quedat submergida en un silenci absolut. El Borja prova de reiniciar l’ordinador però no funciona. Fa un cop sec contra la taula i tira per terra tots els documents que té sobre l’escriptori. Un dels papers escampats per la taula marxa volant per una escletxa de la finestra. El Dani contempla com el full dansa al ritme del vent. I si provés de deixar-me endur per l’aire? D’una revolada, es treu la corbata, agafa la cartera i avança fins a la porta.

—Si baixen els directius no et cobriré, em sents? –crida el Borja amb les mans al cap.

El Dani surt de l’edifici i es troba una ciutat submergida en la foscor. Una capa de pintura negra tinta els carrers. Els gratacels s’han convertit en ombres allargades que s’enfilen cap a un cel esquitxat d’estrelles. El Dani s’encén un cigarret mentre camina pel mig de l’artèria central buida. Uns metres més enllà, un raig de llum de color plata cau sobre la calçada. Corre per descobrir què és aquesta claror. Amagada entre els edificis, apareix la lluna. En forma d’arc com una petita pinzellada enmig de l’univers.

Un gat de color gris amb la mirada blava creua la via i se situa al damunt de la claror blanca. El Dani observa com l’animal aixeca les potes i remou la cua sota la llum de la lluna. El gat s’enfila als bancs, als rètols, als balcons dels edificis. El Dani corre per seguir-lo. S’allunya dels gratacels i s’endinsa en una zona de la ciutat construïda amb cases velles. En una cantonada, observa dos homes adormits sobre l’asfalt a la vora d’una foguera. Sota una manta construïda amb papers de diari, els dos cossos s’abracen per escalfar-se. El Dani sent un buit profund dins de l’estómac.

El gat s’enfila per un edifici fins arribar a la teulada. El Dani el perd de vista i se n’adona que l’animal l’ha conduït fins a la vora del mar. A l’horitzó el dia torna a néixer i la llum traça pinzellades roses sobre l’aigua. Trepitja la sorra de la platja i es descorda les sabates, els pantalons, camisa. Sent com el fred li eriça la pell. Mica en mica, se submergeix fins a quedar cobert del tot. Fa unes braçades seguint l’estela del sol sobre el mar. Recorda la pila de documents sobre l’escriptori. Encara soc a temps de tornar. Les onades l’arrosseguen mar endins. S’estira sobre la tela blava que s’ondula al vent. La lluna dibuixa un bressol al cel. Per primera vegada tanca els ulls i s’adorm. A la llunyania un tren d’alta velocitat creua la ciutat com un estel fugaç.


Laura Serrat Casamitjana (Manresa, 1997) estudia periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha col·laborat en diversos mitjans locals com el diari Regió7. També ha realitzat una estada de pràctiques a la secció de cultura de La Vanguardia. Actualment, és alumna de conte de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

Comentarios

  1. Buscar la calma, estimar el ritme cadenciós de la vida, més enllà de les presses i del que ens és imposat. Una bonica manera de reprendre aquella estranya normalitat que, ben mirat, potser ben pocs anhelen.

Deja una respuesta