El temps suspès

Maria Rosa Nogué

La Victòria arribà d’hora a l’Ateneu Barcelonès, aquell matí estrany de dissabte sense classes. L’Escola d’Escriptura havia suspès els cursos i es deia que aviat tancarien tot l’Ateneu. Ningú sabia què passaria, però la Victòria confiava que tot s’acabés a temps per impartir el seu primer seminari d’estiu a Escuela de Escritores, de Madrid, sobre el déjà vu en la literatura. Havia d’agafar alguns llibres de la biblioteca, faria un cafè i se’n tornaria a casa; des de feia un parell de dies, tenia una mica de mal de coll i li rondava la migranya. Res d’anormal.

Al vell Palau Savassona hi regnava una calma densa que més aviat semblava una deserció. Ningú seia en els sofàs de pell marró, una mica atrotinats, de les sales de lectura; ningú jugava a escacs, ningú es mirava el mòbil a prop de la llar de foc o en el jardí romàntic. A l’entrada del bar, una rajola del terra blanc i negre ballà sota el seu peu. La Victòria va retrobar l’equilibri amb un somriure, perquè aquella sensació li havia fet pensar en Proust. Dissabte passat ho havia explicat a classe:

-El protagonista de la Recherche, de viatge a Venècia amb la seva mare, trepitja el terra del baptisteri de la basílica de Sant Marc, una mica ondulat per la humitat. Aquell trepig incert, aquella sensació de desequilibri, marca el mecanisme de la memòria involuntària -el déjà vu portat a l’extrem- que és el leitmotiv de tota l’obra de Proust. La retrobarem al final de l’obra, quan trepitja dues llambordes desiguals del pati dels Guermantes. Us en recordeu? L’heu llegida?

Ningú havia dit res, ni que sí ni que no. Cares de pòquer. Sis alumnes, però només un semblava  haver llegit la Recherche, en Marc, un noi que havia abandonat la Filologia per dedicar-se només a escriure. Li somreia amb els ulls brillants i anava a dir alguna cosa quan un sobtat atac de tos l’obligà a abandonar l’aula. La Victòria tenia pendent d’escriure-li un correu.

Demanà un cafè amb llet i es va asseure a la finestra que donava a la plaça de la Villa de Madrid, des d’on es veien les tombes de la Via Sepulcral romana. Notà un calfred. Es passà la mà pel front; una mica calent. Res de preocupant. Va escriure el correu a en Marc. Mentre es bevia el cafè amb llet, li vingué  un accés de tos. Pensà en Marcel Proust, que havia patit d’asma tota la vida. Potser la malaltia li havia donat l’impuls per tancar-se entre quatre parets folrades de suro i escriure aquella obra immensa?

Dret a la porta del jardí, va veure un home alt que mirava cap a dintre. Anava vestit a la moda del mil nou-cents, i duia un gran bigoti tibat. La Victòria notà un sotrac al cor: era clavat a Marcel Proust. El mòbil va vibrar amb un missatge: “En Marc és a la UCI del Clínic des de fa dos dies. Gràcies per l’interès…” El deixà damunt la taula, com si cremés. Li costava respirar. Pàl·lida, es passà una mà pel coll adolorit i observà les tombes romanes com un presagi funest. Estossegà, mentre el cambrer la mirava de reüll. Llavors, l’home de la porta del jardí li va fer un gest amb la mà, una invitació perquè l’acompanyés. La Victòria s’estremí amb un calfred febril, i s’aixecà. Tentinejant, però amb tota la dignitat possible, intentà creuar el llindar cap a la imatge evanescent del gran autor. Si pogués respirar l’aire fresc del jardí, gaudir un cop més de les palmeres, els magnoliers, l’estany dels peixos vermells… Ensopegà amb el sòcol, mal ajustat, i hauria caigut si el cambrer no l’hagués subjectada amb un moviment ferm i generós.

-Victòria- li digué la infermera, després de tres setmanes a la UCI-. Bones notícies. Et traurem el respirador.

Parpellejà en senyal d’alegria; no podia moure’s, no podia parlar. Va mirar cap als peus del llit, on la imatge de Marcel Proust, barrejada amb la del Marc, l’havia acompanyada durant els dies més crítics, i tot d’una l’envaí una intensa sensació de déjà vu. Potser encara faria el curs de Madrid.


Maria Rosa Nogué i Almirall (Còrdova, 1965). Va estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, té la carrera de piano i des del 2006 és professora de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Ha publicat contes (El Follet Valent, El secret d’en Bec Llarg), novel·la juvenil (La noia del descapotable, 2009, La noia del creuer, 2017), novel·la psicològica (La Casa dels Cants, 2010) i novel·la policíaca (No arriba la mort, 2017, La segona mort de Lorenzo Contini, 2018).

Comentarios

  1. Presagis funests, Proust amarant-ho tot, l’edifici emblemàtic de l’Ateneu, la subtil frontera entre la realitat i el somni, entre el passat i el present, i un relat que es llegeix amb interès i estableix un pont bonic entre Barcelona i Madrid. Què és el «déjà vu» sinó reconèixer-se en una tradició que has fet teva des de l’admiració?

    Gràcies, Maria Rosa, pel teu relat.

    • Moltíssimes gràcies a tu, Mònica, admirada companya de lletres. El teu comentari m’arriba com una carícia, com un bàlsam, en aquests dies de records i llunyanies que malgrat tot ens ajuden a conèixer-nos més de prop, oi?

  2. Gràcies, Rosa, per aquest regalet de confinament! M’ha agradat retrobar les teves descripcions vívides i acurades

    • Moltes gràcies, m’agrada molt això del «regalet de confinament»! Un regal, també, les teves paraules. Una abraçada literària!

    • Sí, Montserrat, encara que en aquest cas va ser un perill literaturitzat! Gràcies pel comentari, una abraçada.

    • Sí, encara que en aquest cas, d’una forma totalment literària! Moltes gràcies pel comentari, una abraçada

  3. Quína precisió en els detalls descriptius! Ens ajuda a viute el nostre particular «dejà vu» a qui, durant molts anys, hem estat socis de l’estimat Ateneu.

    • És veritat, Anna, tu hi vas preparar les teves oposicions de jutgessa…Sí, l’Ateneu ens inspira encara que no hi puguem anar, i què seria de nosaltres sense els records, voluntaris o involuntaris? Una gran abraçada, amiga meva.

  4. Un relat que fon la bona literatura amb la cruel realitat, emmarcada en l’optimisme que tant necessitem i molt propi de l’autora, després de tot.
    Gràcies, Maria Rosa!

  5. Per uns moments m’ha semblat tornar a estar a l’Ateneu. Anar al nostre bar, creuant abans la sala de lectura amb les butaques de pell tronades i aquell rajol que valla. Sí, mai n’havia sigut conscient, però en llegir-ho ha sigut com si hi estigués posant el peu a sobre. I la descripció del jardí m’ha fet volar a aquell racó tan preuat on tants cops i hem fet petar la xerrada. Gràcies, m’ha agradat molt!

    • Moltes gràcies, Fefa, pel teu comentari! Sí, jo diria que el rajol ja el van arreglar quan van renovar tot el terra, però segueix entranyable en la nostra memòria, i tot aquell espai està ple de les nostres trobades i xerrades, encara que ara no hi puguem anar. Però ho farem!
      Una abraçada literària.

    • Moltes gràcies, Llum, la teva amistat sempre m’és un estímul per a escriure, com el nostre Racó de Dones Escriptores de Sant Joan Despí. Fins ben aviat!

  6. Molt bo, molt ben descrit l’ambient. I molt ben situat en el dificil moment que estem vivint.
    Gràcies Maria Rosa, un plaer llegir-te, sempre

    • Gràcies a tu, Glòria! L’ambient de l’Ateneu gairebé se’ns encomana per òsmosi…El moment ens n’allunya, però el seguim duent a dintre, oi? Una abraçada, companya de lletres.

    • Gràcies, Olga, m’agrada molt la teva síntesi, els adjectius contradictoris, «triste, real y feliz», que sovint ens acompanyen!

    • Gràcies, Cristina, quant temps ha passat des que ens vam conèixer a l’Orfeó, on tu encara cantes, infatigable, dona valenta! Una abraçada.

    • Gràcies a tu, Violeta, una de les grans sorts de la meva vida és poder estar en contacte amb gent com tu, literària i sensible; i tenir records enyorats, un privilegi.

    • Moltes gràcies, Joana! Des que vam fer aquell curs intensiu del juliol ha passat força temps, però ens segueix unint la vida i l’escriptura. Una abraçada!

  7. No sé si es un relato de ficcion inspirado en la pandèmia o una vivència real. Tengo la impresión de que se trata de esto último, però en todo caso narrado de forma entrañable y cercana. Y tiene la oportuna virtud, de connectar nuestra Escuela de Barcelona con Madrid, a través de una profesora y un alumno, el binomio mágico de la educacion, que comparten la misma desventurat de salud, y como testigo y guiño literarion a Marcel Proust

    • Moltes gràcies pel comentari, Manuel; certament hi ha una inspiració de la realitat, però gràcies a Déu no he patit el Covid-19, encara que…esperem que treguin aviat la vacuna! M’ha agradat molt això que dius del «binomio mágico de la educación».

  8. Ens retrobarem al pati de l’Ateneu.
    Ben jugades i combinades les imatges de Proust, la Plaça de la Villa de Madrid, els sepulcres romans, els símptomes, l’esgarrifança, la por, la mort, tornar a la vida. M’ha agradat.

    • Moltíssimes gràcies, Núria, has fet un comentari que és també una síntesi literària. I tant, ens retrobarem a l’estimat pati de l’Ateneu!

Deja una respuesta