Y la pajarita es, a no dudarlo, la forma arquitectónica, digámoslo así, que el papel pide y exige, la forma que del papel surge naturalmente, la perfección de la figura en papel, el perfecto ser papiráceo.

Miguel de Unamuno, «Apuntes para un tratado de cocotología», Amor y pedagogía (Barcelona: Imprenta de Henrich y Compañía, 1902)

Madrid. Calle de San Bernardo. 28 de setembre de 1880. Un jove de quinze anys, el dia abans de fer-ne setze, surt de l’edifici de la Universidad Central, on acaba de matricular-se de les matèries que ha de cursar aquell any, el primer dels seus estudis en una ciutat que no és la seva. A les butxaques, reserves de tristor i de melangia, i una quartilla doblegada. L’agafa i l’aplana: és sols un tros de full en mans d’un noi enyorat. Hi fa plecs amb destresa fins que en lleva un ocell de paper, punxegut com les paraules. Quants en deu haver fet des que el seu cosí i ell van començar durant el setge? Exèrcits d’ocellets silenciosos, obedients, submisos, finestres i portes barrades, i, a fora, les bombes dels carlins. Amb un gest foragita cabòries i encamina els passos cap a la confiteria que, en record de la seva afició, ha quedat batejada com La pajarita. Amb el dolç, s’evadeix.

Barcelona. Carrer d’Alcúdia. 16 de gener de 1977. Una mare mira de distreure dues nenes, de tres i set anys, perquè no la tenallin per enèsima vegada amb la mateixa pregunta: quant falta perquè arribi el pare? La petita s’entreté amb qualsevol cosa —li agrada jugar, i en sap—; a la gran se li resisteix tota manualitat, i s’empipa de no ser capaç de fer, ja no un ocellet de paper, sinó ni tan sols un trist vaixell. El pare és a Madrid com a representant de cuir i marroquineria a la fira que té lloc a la capital sempre per aquestes dates. Abans d’agafar el taxi que el durà a Barajas, passa per la bomboneria de la Puerta del Sol a comprar una capsa de pajaritas de xocolata i una altra de caramels de sucre. Menta, llimona, taronja, coco, vainilla, gerd, rom, violeta, pinya, cafè, plàtan, anís, rosa, malví, xocolata i maduixa per compensar els dies d’absència.

Alcalá de Henares. Plaza de San Diego. 25 de juliol de 2003. Una dona es deixa els ulls mirant de desxifrar lletres gravades en pedra mentre es torca la suor que li regalima del front. Fa hores que treballa sense pausa al centre d’epigrafia encabit en un cubicle d’una vella corrala del Colegio Mayor San Ildefonso. Entre l’ofec i la claustrofòbia, aquelles inscripcions llatines de Burguillos del Cerro, Fregenal de la Sierra o Jerez de los Caballeros li resulten tedioses… Noms i més noms, grafies i motllures, signes i símbols, i el cap que li bull i se li desplaça cap als seus, que són lluny, cap a l’home amb qui ha decidit tenir un fill. Cansada, converteix en objectes decoratius les fitxes que amb prou feines pot llegir. No és la reina de l’origami, ni compta ser-ho mai, però fer un ocellet d’una sola peça posant a prova la seva paciència aconsegueix calmar-la com un pensament antic. Al vespre, de retorn a Madrid, ciutat on dorm, passarà per la botiga en què el seu pare comprava dolços abans de tornar a Barcelona. Quina emoció, entrar-hi per primer cop!

Barcelona. Carrer del Bisbe Laguarda. 24 d’abril de 2020. Quaranta-quatrè dia de confinament. Un noi que acaba de fer quinze anys trasllada d’un lloc a l’altre del pis on viu amb els seus pares els mobles del menjador, de les habitacions, del passadís. Arrossega el piano fins a cada una de les peces de l’habitatge per constatar com sonen els greus segons que l’instrument quedi arrambat a la paret o ocupi el centre de la sala. Ell mateix es demana si és gaire normal tot aquest moviment, i els pares ja no saben si riure o plorar. Després de dedicar-se a netejar a fons la casa i de recuperar els encants de la papiroflèxia, de què havia gaudit de menut, què més pot fer tret de canviar l’aspecte del lloc d’on no pot bellugar-se, ell que no parava quiet ni un segon abans que tot això succeís? Pensa que sort de l’escapada que va fer amb la tieta a Madrid una setmana abans que obliguessin tothom a recloure’s. Pensa en les dimensions del Wanda Metropolitano comparades amb les del seu pis del Raval, que ara li sembla minúscul. I pensa que va ser un encert que, abans d’agafar l’AVE, la tieta i ell passessin pel número 14 de la calle Villanueva a comprar un pot de caramels de violeta i una capsa d’ocellets de xocolata per a cada casa. Olor refinada de les flors morades. Cacau i sucre per endolcir el tedi dels dies enclaustrats. Allò petit que el salva.


Mònica Miró Vinaixa (Barcelona, 1969) és llicenciada en Filologia Llatina i en Filologia Francesa i Màster en Història de les Religions. Professora, escriptora i traductora, ha estat docent a la Universitat de Barcelona, a la Universitat Pompeu Fabra i a la Universitat Oberta de Catalunya. És professora de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

Comentarios

  1. Dedico l’escrit a Montserrat Lleixà Vinaixa, la meva padrina, que avui, a més de celebrar el seu sant, fa 85 anys. Em va venir a veure a la porta del Museo del Prado, a Madrid, per sorpresa, quan hi vaig anar de viatge de final de curs de vuitè d’EGB. Ella hi era per motius de feina: érem joves, aleshores, i lliures. Avui està doblement confinada, rehabilitant-se en un hospital. Haurà de passar la doble celebració tota sola. Bé, sola del tot, no, acompanyada per les nostres paraules. Per molts anys, padrina!

  2. Escolto, un a un, els moviments de la mà de l’autora en l’escriptura d’aquest text; cada mot generant una onada de sentiments desesperats perquè revifen aquell claustre ple i contradictori de il. lusiós i enyors. Poesia pura. Saviesa
    Espero, Mònica, quedo i s més paraules al text.

    • Et responc avui que tinc una estoneta, Rosina. Gràcies pel teu comentari. Venint d’una poeta com tu m’afalaga especialment. Una abraçada.

    • Són dues ciutats diferents i que tenen meravella i destret a parts iguals. És bonic agermanar-les en un projecte literari com aquest. A mi, la idea en si mateixa d’aquest intercanvi de paraules ja m’emociona.

    • Gràcies, Dolors. Ja saps que rau en els petits detalls allò que ens salva. Ho saps i ho practiques també en els teus contes. Una abraçada.

  3. Records d’un temps, a finals dels vuitanta, quan, per motius professionals, ens aplegàvem a Madrid gent d’origens molt diversos, tots convençuts que a través de l’educació es pot fomentar el progrés de les persones i de les societats. Temps en que encara ens menjàvem el món, en que no teníem por de ser agosarats, de defensar les idees ni de modificar-les, si els arguments contraris ens convencien. Temps en què abans de tornar a la meva Barcelona, necessitava passar per la Plaza de Canalejas i comprar una caixeta de violetes, a La Violeta, és clar; era la condició per a que el nen que s’havia quedat a casa, mentre la mare discutia del diví i de l’huma a 650 kilòmetres, em deixés tornar sense gaires retrets. Un temps del que han quedat amistats irreductibles, del que ja han marxat per sempre companys que ens van ser presos massa d’hora. Madrid i violetes, records amb gust de xocolata, vincles que no marxen, com els ocells de paper del text de la Mònica Miró.

    • Isabel, deixa’m dir-te que el teu comentari em va emocionar, per aquesta manera de crear vincles entre el teu text i el meu, i, doncs, entre les nostres vides. Hi ha records que se t’aferren a l’ànima i t’ofereixen, generosos, l’aixopluc del paraigua en un dia de pluja com avui. Gràcies de debò.

  4. Un text fantàstic i un projecte literari que arriba en un moment tan difícil com idoni, i per això encara molt millor i necessari.

    • Bartomeu, ja saps que els temps difícils no són impediment per a les col·laboracions fraternals, ans al contrari. Gràcies per deixar aquí les teves paraules i per oferir-les també a tothom en els teus poemes.

    • Cert, Ricard, i allò que resta, o allò que torna, sempre és consol davant la nostra caducitat. Gràcies pel teu comentari.

  5. Quin passeig tan dolç entre una i l’altra ciutat, entre uns anys i altres, entre sentiments i emocions d’unes persones i altres, entre uns confinents i altres.

    • Jo també passejo per la dolçor i el dolor de les teves paraules escrites, Assumpta. És sempre un regal poder llegir-te. Una abraçada.

  6. Els sabors d’unes llaminadures i el seu record ens acompayen a través de quatre generacions. Un ocell de paper vola on ells no poden. Sentiments expressats de manera dolça i subtil. Mònica, no pots evitar que se t’escapi la poesia pels plecs de paper!

    • Ai, sí, la poesia. Què faríem sense aquest refugi que llepa ferides i fa menys fondos els abismes? Què faríem, Eulàlia, sense les paraules? A tu, per sort, mai no te’n falten. Ets la reina de la imaginació creativa.

  7. La memòria construïda al llarg del temps i els detalls minúsculs que il·luminen cadascun dels flaixos que la composen. Detalls que la memòria (capritxosa?) tria per fer-ne literatura. «Allò petit que salva», afegeixes. Fantàstic, Mònica!

    • Sí que n’és, de capriciosa, la memòria, Ramon. I mentidera i tot, de vegades. Però, sense passat, costa més arrelar-se en el present. Ja saps que som com arbres… Una abraçada de diumenge vernal plujós.

    • Paller, moltes gràcies per les teves paraules. Ja saps que per a mi és una sort que siguis alumna meva. Una forta abraçada.

    • Tu sí que ets la reina de les històries que s’enfilen en el temps i ens arrosseguen per pisos de l’Eixample… Gràcies, Núria, per haver-me llegit. Un petó.

    • Jo també ho vaig pensar, Ramon, que compartíem Alcalá. Anem trenant coincidències a mesura que ens llegim. Una abraçada, i gràcies pel teu comentari.

  8. Dos ciudades cargadas de significado la una hacia la otra. Cinco personajes, en escena o ausentes, reales o evocados. Todos ellos habitando una casa de palabras que huele a caramelo y chocolate.
    Placer leerlo.

    • Quina síntesi més bonica del meu text, Pilar. Gràcies per llegir-me i sobretot gràcies per escriure, tu també, sobre la vida i el temps, el que ens fa i ens desfà. Un petó de pluja.

    • Moltes gràcies, Montse. Intercanviar paraules és, també, una forma de reforçar els afectes. Que tinguis un bon diumenge!

  9. Dolç i traçut text que emulsiona quatre llocs, quatre moments, quatre històries.
    Quan torni a Madrid, segur que vaig a la pastisseria.

    • Aquesta era la intenció, Núria, fer venir ganes de tastar els ocells de xocolata, les flors de viola ensucrades i els caramels de mil gustos. Gràcies pel teu comentari.

  10. En acabar de llegir el teu conte, no em puc estar d’anar a l’aparador i ficar-me a la boca, amb delit, un caramel de violeta que vam portar de Madrid a primers de febrer. A la teva salut! Un text maravellós, molt evocador.

    • Oh, que bé, Irene, que també ens vinculin els caramels madrilenys, com tantes altres coses que hem compartit durant uns quants anys. Moltes gràcies pel teu comentari. Feliç de llegir-te aquí i esperant que no trigui la possibilitat de retrobar-nos.

  11. És com una trena de generacions, aquest conte. I és tan important això de les petites coses, que et salven.

    Bravo, Mònica! Quina iniciativa més xula de les dues escoles 🙂

    • Oi que sí que és maca, aquesta iniciativa? A mi em sembla emocionant i suggeridora, com les paraules que tu escrius, Caterina. Tu hi tens la mà trencada, en això de trenar vides pels mots.

    • Segurament t’han fet pensar perquè tu també comparteixes bona part d’aquestes vivències, Montse. La literatura ens acosta els uns als altres i ens deixa més marcat encara al fons de la tassa el pòsit del que hem viscut. Una abraçada.

    • Gràcies, Margarida. Venint d’una persona crítica com tu, aquest elogi em fa doblement feliç. Una abraçada de diumenge plujós.

  12. M’ha agradat molt la dolçor com està escrit i constatar que la història és inevitablement irreversible i irrepetible. I tanmateix, quan els temps ja no tornen, els ocellets i les delicadeses dolces, sí.

    • Sí, Ramon, alguna cosa resta de tot el que fuig i passa. Potser els records. Potser les paraules escrites que el vent no s’ha endut encara. Salut i gràcies pel teu comentari!

    • Nines, tus textos sí que son una hermosura y me alegra saber que te voy a leer mucho en los próximos tiempos (pobre de ti que no me dejes hacerlo). Un abrazo.

  13. Exemple del bon escriure tot m’ha agradat, la estructura, la forma el significat de la nostàlgia i el record a través del ocells o els caramels, molt suggeridor durada, ritme…
    Felicitats Mónica!

    • Caram, quina crítica més completa, Lala. Gràcies per les teves paraules, que m’animen a continuar escrivint. Una abraçada ben forta.

  14. Magnífic relat. Aquest valer-se de les pajarites per enfilar totes quatre parts del relat i al mateix ser símbol d’allò petit però bell que ens allunya dels maldecaps és una bona troballa.Quatre històries de les quals(almenys tres) són autoreferencials, doncs molt sentides per per l’autora.Viatges per motius difícils, feixucs o plaents com el de l’adolescent que va a Madrid (abans de la cruel de la pandèmia) i en torna com els altres personatges amb les pajarites de xocolata, fruit també de l’estimació pels seus.
    Viatges Madrid-Barcelona i vice-versa amb dolçor en moments amargs.Una història poètica molt ben travada.
    Mònica, bravo!

    • Em coneixes molt bé, Marta. Ens coneixes molt bé a tots. Tens la mirada detallista i pregona de les persones que escriuen des del cor i la ment. Gràcies pel teu comentari tan complet i encertat. Una abraçada i que tinguis un diumenge bonic!

  15. Quatre moments que potencien el seu sentit mentre dialoguen entre ells en aquest text fragmentat i indivís, coral i solitari. Quan s’acaba de llegir, es té la necessitat de començar-lo de nou perquè la seva íntima circularitat ens interpel·la. Que ferms, que misteriosament vinculants, els ponts que aixequen la memòria i l’evocació!

    • Gràcies, Xavier, per haver dedicat una estona a fer la lectura del meu text i a comentar-me. Sempre he apreciat la teva finor a l’hora de dir, de llegir i d’escriure. Una abraçada ben forta.

  16. Un relat que quasi em fa palpar amb els dits els ocells de paper i degustar el dolç de la xocolata i el caramel. Les petites coses que no marxen :els vincles. Pot ser una sensació, un gest involuntari que, sense demanar permis, dona forma una bona experiència, feta ocell.

    M’ha agradat molt Mónica

    • Anna, sempre et dic que tens el do de pouar en el que escrius i llegeixes per treure’n l’aigua clara, vivificadora, fins i tot de dins de la foscor més pregona. Ara em sento contenta que hagis volgut fer això també amb el meu text. Una abraçada.

  17. M’ha agradat molt aquesta idea d’ajuntar la papiroflèxia amb la xocolata. I que les històries acabin passant per la pastisseria. Tot molt ben lligat fa un conjunt deliciós.Et felicito!

    • Gràcies, Fefa, per les teves paraules i pel teu afecte, que ja saps que és recíproc. És una sort tenir alumnes com tu. Una abraçada de diumenge emboirat però ple d’il·lusions.

  18. Pura delicia. Petits detalls que salven! Mil gràcies Mònica per aquest moment tan dolç. Ho necessitem més que mai

    • Gràcies a tu, Pilar, per llegir-me i per deixar-me aquest comentari ple d’afecte. Una abraçada ben forta.

Deja una respuesta