Autoretrat del confinat

Pablo Martín Sánchez

El meu ofici consisteix a quedar-me a casa. A quedar-me a casa com més temps millor. És un ofici d’homes. Primer perquè quan és a casa, l’home té ganes de sortir-ne; i després perquè quan hi ha uns quants homes a casa, tots volen sortir-ne abans que els altres.

Un ofici humà.

Soc un confinat.

Vam tenir el Robinson Crusoe, vam tenir el comte de Montecristo, vam tenir l’Elisabeth Fritzl, vam tenir el David Vetter, el nen bombolla, vam tenir als hikikomori i ara em teniu a mi. Aquest any seré campió del món i als propers Jocs Olímpics de Tokio 2021 guanyaré la medalla d’or.

Soc l’home més equilibrat de la pandèmia, el més tranquil, el més concentrat, i la meva feina consisteix a matar el temps.

Tots els grans confinats dominen l’art de matar el temps.

Confinar-se millor és primer que res confinar-se altrament, per tal de sembrar el dubte i la inquietud.

Fer por. Confinar-se de tal manera que els altres estiguin convençuts que no podràs resistir, fins que una generació sencera es confini com ho fas tu.

En una vida de confinat tan sols es pot inventar una forma genial de matar el temps, una i només una.

Els hikikomori van arribar al circ amb la seva fama de social phobics i, dues temporades més tard, els cinquanta millors confinats del circuit es recloïen com ells.

Ara hi soc jo.

Ser un gran confinat és una condició que exigeix una entrega absoluta d’un mateix i una concentració total. Jo em confino a temps complet. Em confino llençant les escombraries pel balcó. Baixo les persianes per confinar-me millor. Somric als repartidors d’Amazon i de Glovo perquè sé que m’ajuden a confinar-me. Renovo el compte de Netflix, que és una merda, perquè sé que això m’ajudarà a confinar-me.

Preneu dos homes en igualtat d’espai i de provisions, poseu-los l’un al costat de l’altre, i sempre soc jo qui es confina millor.

Miro els mems del whatsapp mil cops per setmana. Miro Soc llegenda, la pel·li on Will Smith intenta trobar l’antídot contra un virus demolidor, cada nit abans d’allitar-me. Em sé de memòria totes les xifres de morts i, a cent quaranta per hora, les veig passar al ralentí.

També em preparo per les notícies vergonyoses i imprecises que ens imposen les xarxes socials. Aquelles fake news que porten en Donald Trump, l’home taronja, a proposar que ens injectem desinfectant per matar el coronavirus.

Tot compta en la teva carrera.

Un dia, l’essencial esdevé la posició del dit petit del peu. És el dit del peu el que determina la medalla. T’has posat la mascareta, t’has ficat els guants, li has demanat amablement al repartidor que mantingués la distància de seguretat i has traspassat el llindar dos centímetres perquè en recollir la comanda t’has demanat en quina posició exacta tenies el dit del peu.

Quan dormo, em confino, quan menjo, em confino. Dissenyo els meus trajectes, programo els meus descansos. Les meves cuixes i la meva esquena són infatigables, tinc sempre al cabell la marca de les tisores.

Tant bon punt el president declara l’estat d’alarma, allibera tones de treball. Després queda un confinat que ja no té ni ulls, ni cap, ni cames, i que es confina per quedar-se a casa més temps que els altres.

És la regla.

I després hi ha aquell moment que inevitablement arriba en una vida, l’únic moment de veritable repòs, de repòs absolut. El repòs del confinat.

Has encès una cigarreta, estàs mirant el Telenotícies Vespre i comets un minúscul error de trajectòria, una petita errada estúpida (que no és de distracció, doncs els confinats ignoren la distracció) que et fa llençar la burilla fora del cendrer. I llavors arriba el veritable repòs, el repòs immens. Ja has cremat les estovalles, tot seguit el sofà i el pis sencer. Ja res no té importància, ja no ets un confinat, els teus músculs es relaxen, la teva ment s’allibera, estàs a la intempèrie i saps perfectament que no trigaràs a infectar-te.


* Aquest text s’ha escrit segons el motlle oulipià de l’autoretrat, proposat per Paul Fournel a «Autoretrat de l’esquiador» i prosseguit per d’altres membres del grup Oulipo en un volum titulat Es un oficio de hombres. Autorretratos de hombres y mujeres en reposo (La Uña Rota, 2015, traducció al castellà de Pablo M. Sánchez).


Pablo Martín Sánchez (Reus, 1977) és escriptor i traductor. Ha publicat el llibre de relats Fricciones (E.D.A., 2011) i les novel·les El anarquista que se llamaba como yo (Acantilado, 2012) i Tuyo es el mañana (Acantilado, 2016), així com Agatha (La Uña Rota, 2017), una obra escrita en col·laboració amb Sara Mesa. Per a finals de 2020 està prevista la publicació de la seva nova novel·la, Diario de un viejo cabezota (Reus, 2066). Cooptat el 2014, és avui dia l'únic membre espanyol de l'Oulipo (Ouvroir de Littérature Potentielle). És professor de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Foto: Ana Portnoy.

Comentarios

  1. Que bèstia i que potent, aquest autoretrat del confinat a temps complet. M’ha semblat molt bo, el teu text, Pablo. Enhorabona!

    • Doncs aquest confinat se’l talla en singular i ho fa amb la connivència del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalns (normatiu): «cabell: Conjunt dels cabells. Caure el cabell. Tenir algú tot el cabell blanc», i del diccionari de l’Enciclopèdia Catalana: «cabell: Conjunt dels cabells. Tallar-se el cabell. Cabell castany, ros, blanc». Algú ho havia de dir…

Deja una respuesta