Febre

Ricard Ruiz Garzón

La història del Ricard Mateu pot semblar increïble, però és certa.

Ho sé perquè jo sóc el Ricard Mateu. El que no sé és si ho seré gaire temps: he sobreviscut al vertigen del cràter, però no sé si podré amb la bèstia. Txis-txas!

Potser ho sabeu, sóc professor a l’Escola d’Escriptura, i hi faig cursos com Monstres i Worldbuilding. Hi he tingut alumnes com l’Ed i Muntsa. Ara hi arribo, maleïts.

En recordo poc, d’aquests darrers dies, anava de bòlid. Feia mil classes, i tot era córrer i córr… Perdó, vaig al gra: el bitxo s’apropa. El cas és que els alumnes citats semblava que ho sabien ja tot, de construir universos i criatures. En un insòlit barbarisme, es feien dir frikípuls, i competien, fatxendes, a veure qui enviava més links i memes sobre ambdues matèries. També es queixaven que els tallés els textos i els retragués els cliffhangers abruptes. La setmana passada, després de molt discutir, se’m van voler rebel·lar. Hi vaig haver de parlar, junts i per separat. Però ho vam arreglar.

O això em pensava. Avui, abans d’una classe que preveia difícil perquè em feien mal el cap i el coll, he rebut un nou enllaç al que semblava una aplicació: Frikappts.

Funcionava com el Google Maps, s’hi veia Europa i, si ampliaves amb els dits a la pantalla, Espanya, Catalunya, Barcelona, el centre… No podies fer res, tota altra opció era ignorada. Anava a obrir la videoclasse quan he volgut forçar-ne el límit. Plaça Catalunya, carrer Canuda, l’Ateneu… Déu n’hi do, la concreció. I, ja posats, la coerció. Zero retronarrativitat, no havien atès en parlar de gamificació? Ni exploració, ni llindars, res interactiu… L’única funció, pel que veia, era anar obrint dits. He fet un darrer intent i ha tornat el vertigen: al mòbil hi havia el Jujol, l’ascensor modernista de l’Ateneu. L’he ampliat, s’hi veia el seient verd. En un nou moviment de dits, ha ocupat tota la pantalla. Sovint els demano que el descriguin, com a exercici, i sempre arriben a l’entapissat: un sol teixit amb botons, o pedaços dissimulats per les costures? En termes precisos: capitonat o fals capitonat? I el verd, com el definien? Oliva, alvocat, de camuflatge? Una ampliació final hi ajuda: el botó com una roca, fibres-cordes, un plec abismal… Hi he fet fer lliscar l’índex i el polze en un nou moviment, gasiu, cobejós, i…

…i de sobte, lliscava per un pendent de cuir, en una mena de cràter immens. Verd oliva, verd alvocat, verd de camuflatge. Hi he caigut mig minut, fins a topar amb una muntanya gegant, per sort encoixinada. Unes passes més enllà, arribava fent tombs el mòbil.

Ho he llegit mil cops, els ho he explicat als alumnes, per això sé què ha passat, no entenc com però sí què. I sé també que el monstre a la muntanya, amb quelícers com ullals i destrals als pedipalps, és un àcar o algun petit aràcnid. I té gana. No és més gran que jo, però creix, i en vindran més. S’acaba el temps, doncs, toca decidir. O corro a buscar refugi, si és que en té el capitonat, o vaig a buscar el mòbil i me la jugo. El telèfon té la meva mida, ha de funcionar. Hi haurà cap sortida, lliscant-hi un cop més els dits? Em salvaré o m’enfonsaré en una dimensió atòmica, infinita, sense retorn?

L’àcar ja és a tocar, txis-txas, txis-txas. Branda tisores i fa gemecs de cabirol. Si no fos tan absurd, diria que saliveja amb ulls malignes. Els de l’Ed. O la Muntsa.

Em miro el telèfon i miro la criatura. Què faig? Monstre conegut o infern per explorar?

El terra tremola, i jo amb ell. Rere el primer dimoni en venen més, sí. Són legió.

Ah, hauria d’haver fet classes a Escuela de Escritores de Madrid.

Tenen també ascensor, però viuen a l’entresol i no el fan servir.

I no hi van els frikípuls.

El pitjor és que hauré de posar-los bona nota: el nòvum és vell, però el llindar té gràcia.

Abans, però, toca decidir. I sobreviure. Ja hi haurà temps per a la revenja.

Quan passi la febre. Quan superi, per fi, aquest coi de coronavirus.

Txis-txas!


Ricard Ruiz Garzón (Barcelona, 1973). És escriptor, ex periodista i professor a l'Escola d'Escriptura especialitzat en gèneres fantàstics. Guanyador de premis com el Ramon Muntaner o l’Edebé, és autor d’una quinzena de llibres, entre ells Las voces del laberinto, Guardians de somnis, Herba negra, Los monstruos de Villa Diodati i l’imminent Mångata. També ha fet d'antòleg a Insólitas, Mañana todavía o Extraordinàries. Pertany a les juntes de l’AELC i el CLIJCAT.

Comentarios

  1. Coronavirus, «frikípuls», monstres coneguts i inferns per explorar. M’ha agradat molt, Ricard, la teva història fantàstica, el món que hi has construït a partir del que ja era. Una abraçada!

    • Els fans del Richard Matheson ja hi han trobat mitja dotzena de referències amagades, en temps de paranoia pocs autors millor per homenatjar. Moltes gràcies, Mònica, ets un solet.

  2. Quin conte! Com diu un company de classe, tu sí que saps mostrar una febrada sense descriure-la. Tan ben mostrada, que em sembla que m’ha pujat a mi la temperatura… o se m’ha rescalfat el cervell mirant d’entendre-ho. Boníssim!

  3. Brillant, com sempre.
    Només trobo un detall a debatre: els alumnes no et fan petit. Tu els fas grans.
    Felicitats pel relat.

Deja una respuesta