Un sol eixorivit entra a la cuina i, com una fuetada d’estiu enmig d’un abril amarg, atrapa la Matilde que prepara el dinar. Als fogons xiuxiueja una sípia trossejada que es rosteix lentament dins l’olla d’acer que li van regalar les netes per Nadal. Com les enyora, aquests dies! Les mans se li aprimen i els dits són imprecisos, però bat la tremor i, salerosa com quan era jove, hi llença un bon raig de conyac. De seguida, el brou. Voldria afegir-hi un manat de carxofes, d’aquelles fresques i altives amb els tronxos llargs i les pinyes tan tibades, les que compra els dissabtes al mercat nou de Sants; però ja fa dies que viu dels congelats i de les quatre llaunes del rebost. I sort de l’estudiant del replà, la nena de la Sénia, que li puja el pa dia sí dia no quan aprofiten per parlar de llibres. Matilde, que me’n deixarà un altre de la Rodoreda?

Mentre observa la sípia, s’adona que la resplendor arriba ben bé fins al taulell i enllumena els encenalls de les verdures i l’ampolla del licor com si es tractés d’una natura morta. S’ha passat l’hivern enyorant els dies d’estiu quan de la cuina estant sent el remoreig del carrer. Des de l’ampit de la seva finestra, xerrava amb alguna veïna que venia cofoia de comprar o amb el senyor Agustí que, abans de dinar, sempre anava a la bodega a buscar vi dolç amb el seu carret de quatre rodes i una cadira com de fireta. I malgrat que mai no ha tingut gaire paciència pels nens, també li agradava sentir-los com corren amb patinet o juguen amb la pilota, amunt i avall. Tot plegat, vida de barri. Com la que recorda dels anys allà a la calle de las Huertas, a tocar de la plaza del Ángel, en aquells baixos ombrívols on la mare cultivava els geranis més vermells del carrer. Aquesta primavera, la llum titil·la entre les reixes però la finestra és buida de flors. Viure sola té certs inconvenients, pensa. Però avui, malgrat les indicacions de la televisió, es decideix i obre de bat a bat. Una xiuladissa d’ocellots i l’olor de pinassa d’arran de mar arriben com saltimbanquis. Un vent de port fugisser li esbulla els cabells. El carrer té una fredor inhòspita però el vent juganer la tiba i li sembla veure que més enllà del mercat s’hi dibuixen canyissars i marges de pedra seca. L’estol d’estornells agafa volada i mou unes cintetes com de festa major, platejades, que dringuen i lluentegen entre les llambordes i converteixen el carrer en praderes de posidònia. Els panots queden enterrats al pas de l’alga dels vidriers. Fins i tot, per un moment, li sembla que al cap del carrer s’enlaira un far robust de peu ampli.

La sípia crepita. És tard i al dinar encara li falta una estoneta a foc lent. No sap per què s’amoïna, ara té tot el temps del món. Si n’anava de pressa abans!, mormola. Tot d’una, sent el veí de dalt que toca el piano. Es posaria a ballar però sap que la seva esquena l’aferma com un bastó de reboll atrotinat, i es recolza a l’aigüera. Agafa l’ampolla del conyac i en un got se’n posa quatre dits. Tanca els ulls. I amb el davantal posat, vola fins a La Iguana. Aguantava tots els balls, llavors. Els records l’estiren fins a les tardes de diumenge, acabada d’arribar de Madrid. Encara no havien arribat els dies miserables de veure’s la clenxa com una blancor desafiant, feréstega com una salvatgina, enmig de la nit. Ni els dolors funàmbuls. Ni les taques a les mans. Ni aquest any sense primavera.

De sobte sent que truquen a la porta.

—Matilde, posi el televisor!


Susagna Aluja i Font (Belianes,1972). És autora de la novel·la Tres guineus (Pagès editors, 2015), accèssit del 26è Premi Literari de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa, 2014. Ha col·laborat en els reculls de contes A l’ombra del Decameró (Editorial Gregal, 2014) i A l’ombra de Boccaccio (Editorial Trípode, 2018). Va cursar l’itinerari de novel·la a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès on actualment hi cursa el de conte.

Comentarios

  1. Quin text més bonic, Susagna! Quin collaret de records i sensacions! Que ben escrit! Gràcies i bon cap de setmana.

  2. És una preciositat! !!!! Moltes gràcies per compartir un text tan bonic, tendre, líric i exquisit. Molts records

  3. Susagna, és preciós. Domines el llenguatge i el fas anar per on vols. Barreges la descripció amb els pensaments i els records de la protagonista. Insinues el confinament d’una manera tan subtil i tan clara! Un any sense primavera, però el teu relat ens l’ha portada de cop. Una primavera plena d’olors i de colors, de solet i de vent, que trenca de cop la soledat! Gràcies.

  4. És un text molt bo. Fer un bon dinar, a la cuina, encén la memòria de l’autora de les delicioses menges, i apareixen escenes d’una vida. És així com treballen, a casa, moltes dones. Algunes saben escriure-ho. S’agraeix

  5. Quin goig retrobar-se amb la llengua ben emprada, amb les paraules precises i musicals…. Amb els solatge de una vida… Fins i tot l olor de la sípia omple casa meva, i les tiges llargues de les carxofes i mots desconeguts, senyal de riquesa. Un regal amarat del conyac de la tendresa. Gràcies

Deja una respuesta