Fabricar-nos l’amulet

Susanna Batalla

No tinc por de la mort. I, si en tinc, em rento la cara amb aigua glaçada, mossego una peça de xocolata, penso en la cadena tròfica i crido molt fort PÉTALUS!, moltes vegades, fins que prou.

La pantalla, monòtona i freda, canta les xifres de la broma macabra, sortida d’un telenotícies, que diu que ens ha tocat la grossa. Qui ho hauria cregut, per Cap d’Any, quan fèiem rajar el cava amb l’alegria dels ingenus, cridàvem feliç 2020 i brindàvem per un any que mai no s’acabarà prou aviat. I quina fal·lera d’emmarcar els esdeveniments en números, com si els números en tinguessin cap culpa.

Un borinot bonidor topa tossut, desorientat, amb la finestra.

Engabiada, escombro la borra irreductible, redescobreixo racons i se m’eixampla la casa per les cantonades, com vista amb un objectiu gran angular, i és per les cantonades que perdo tots els objectius mentre la pluja tamborina la banda sonora de les primeres tardes de maig… I ara m’ha brollat un salt d’aigua al menjador, i quina benedicció, Verge Santíssima, poder viatjar sense moure’s de casa.

Tarongers florits, rierol, canyes i cel.

Si pogués triar, volaria fins a l’albereda del poble a tocar del rierol, ensumaria la flor del taronger, arrambaria les canyes de passada, enfonsaria els peus a l’aigua i m’ajauria a mirar el cel. Li agafaria la maneta molsuda i no em caldria res més. Si pogués triar, volaria a la Pradera de San Isidro, saludaria els vells amics des de l’altura i en recolliria les cartes:

Avions de paper sense retrets.

“T’has cordat bé el cinturó?” —faig de dues cadires un cotxe improvisat— “Agafa’t fort, que avui anem tard a escola i hauré de prémer l’accelerador. Revolt a la dreta! Revolt a l’esquerra! Punyeta, com condueix la gent!”, li pico l’ullet. El que daria per poder-me llevar sempre a les nou, veure-li obrir els ullets plens de son i esmorzar sense pressa. “Au, descorda’t i ves al menjador, farem veure que és l’aula i practicarem les sumes”. Però ella no vol fer sumes, sinó agafar el fang i emmerdar-se fins als colzes. Diu que farà una figureta de l’àvia, amb els seus cabells curts i les mans plenes de coses bones, i que la durà a la butxaca i no li mancarà tant.

L’àvia meravella, l’àvia mare vella, revolts de pega i fang tou.

A la meva escola, quan era petita, si no eres rossa no eres bonica. A l’escola meva, quan era petita, si no eres bonica, no eres i prou. Jo només volia una bona amiga, una millor amiga amb talismà i secret: aventura Huckleberryfinniana, fabricar-nos l’amulet: el segell d’una promesa de sang (la punxada d’un compàs al dit). Quan plovia, com plou ara, al porxo ens entreteníem: “Has de sortir d’aquesta paret i anar fins a l’altra amb els ulls embenats. Si trepitges rajola blanca, rai. Les rajoles negres són mort, i quedes eliminada”.

“El banc és casa i casa és salvens”.

A la seva escola, ara que és petita, no hi ha mestres ni mainada. Set claus barren set portes i al pati no s’hi juga. Ni amulets, ni confidències, ni cabanes, ni pastís d’aniversari, ni empentes, ni abraçades, ni joguines, ni secrets.

Ara em diu que el fang s’asseca i l’àvia se li esquerda…

Cau la nit, però mai no cau prou. Li sento la respiració rítmica, profunda, quasi sagrada. Tanco el llibre, apago el llum, cloc les parpelles (tanco, apago, cloc): vinclada a l’estimball de mi mateixa, m’aboco al negre de l’abisme buscant una pista que em dugui més enllà, a l’altra banda de mi on jo desaparec. Però només hi trobo un eco repetitiu i buit, martiritzant. Algú m’ha esborrat els camins, els corriols de la son. I ara que ja no dormo, veig desfilar els malsons a plena llum, sense vergonya:

Avis sols, abandonats a la inclemència d’una altra neu.

No tinc por de la mort. I, si en tinc, em rento la cara amb aigua glaçada, mossego una peça de xocolata, penso en la cadena tròfica i crido PÉTALUS!, el seu clam ritual d’amazona abans d’enfonsar-se a l’aigua i tornar-ne a sortir pletòrica, sadollada de risc, invicta.

Com no puc triar, escombro la borra.


Susanna Batalla, nascuda a Barcelona i llicenciada en Comunicació Audiovisual, acaba de publicar Els records perfectes (Pagès Editors, 2020), el seu primer recull de contes, guanyador del Premi 7Lletres, 2019. Col·labora com a docent a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, de la qual n’havia estat alumna.

Comentarios

  1. Que bé que l’escombres, la borra, Susanna! Quin plaer és sempre seguir la cadena tròfica de les teves paraules, capbussar-s’hi i fer un crit, amb les mans més plenes i el cor més encongit. M’encantes.

  2. Veig aquesta figureta de «l’àvia amb els seus cabells curts i les mans plenes de coses bones»
    Desitjo estiguin plenes de paraules amb sentit de vida per a que poguis escriure-les.

Deja una respuesta