Hola Madrid, soc Barcelona

Josefina Maymó i Puig

Hola Madrid, soc Barcelona, la ciutat on els dos blaus de mar i cel es confonen. T’escric per dir-te que estic trista de no poder convidar-te perquè com tu estic confinada. Si ho pogués fer, això de convidar-te, si poguessis venir, nedaríem fins a la ratlla de l’horitzó d’aquesta Mediterrània perquè veiessis com n’és de cert que els dos blaus es fonen en una besada. I en el goig del moment potser a tu i a mi ens abelliria d’imitar-los. O tant de bo jo pogués anar a la ciutat blanca. Menjaríem, entre rialles, cireretes d’arboç del teu arbocer fins a atipar-nos. Diuen que si en prens moltes emborratxen. I embriacs d’amor recorreríem els carrers, les avingudes, les places fins a la matinada. Ens retiraríem prop del gran estany i tu faries que et perseguís entre acàcies, eucaliptus blancs i àlbers, i a l’aixopluc d’un castanyer d’Índies ens arreceraríem, folls de tot allò viscut, esperant la nova albada. A cau d’orella ens xiuxiuaríem paraules desitjades, tu amb el teu accent castís, jo amb la parla de la meva contrada. Fins i tot l’àngel caigut, des de la seva peanya, giraria el cap per contemplar-nos, cobejós del nostre amor, del paradís perdut que sabríem encarnar a ultrança.

Una distància ens separa. Què són sis-cents quilòmetres quan és tant el que ens agermana? Estem units pel temps que ens ha tocat viure i ens preocupen les mateixes coses: vida, pau i poesia. I aquesta mica de llebeig que ens porta a l’un notícies de l’altre. Ens ho adverteix el text de Dickens que encapçala aquesta aposta literària, aquest diàleg: «Tot ho posseíem, però res no teníem». L’oportunitat ens és donada. Canviem-ho tot, doncs. Capgirem-ho. Aprofitem aquest temps de reclusió per deixar les foteses de banda. I habitem junts espais inhabitats fins ara. T’ensenyaré uns versos d’un poeta nostre que en parla: «I la foscor s’il·luminà de sobte / perquè érem dos a contradir la nit». Són paraules sàvies, vinyolianes. Te’n podria oferir també de J.V. Foix, de Riba, de Maria-Mercè Marçal, de Ferrater, de Maria Cabrera o de Bartra. I de tants altres. Són tants els que ens han regalat paraules ben col·locades l’una darrera de l’altra. En el lloc precís, per sacsejar-nos. Ara més que mai ressonen en les llambordes solitàries. I tu, al teu torn, m’obsequiaries amb poetes de les teves comarques. Ben segur que també inigualables.

S’acosta el moment de retrobar-nos, de deixar els carrers buits, el silenci de les cantonades, la solitud de les places. Diuen que la llum de Madrid és una llum blanca i clara. La de Barcelona, humida i salada. Se t’arrapa a la pell i ja no pot abandonar-te. Te l’enduus allà on vas i ja per sempre t’acompanya, il·luminant l’eixutesa de les teves nits cansades. I com m’agradaria de mostrar-te-la. Pujaríem al Turó de la Rovira o al Tibidabo i en veuries els seus reflexos, com pinta amb pinzells delicats la panoràmica. Et semblarà que Barcelona hi cap en una mirada. O que la seva geometria no la té cap altra.

I baixaríem per Sant Gervasi o per Gràcia fins a l’Eixample. I et portaria a la Rambla. El passeig on totes les històries poden ser contades. Tot hi pot succeir, tot hi és imaginable. Com el conte de Ramon Erra de fa uns dies en aquesta mateixa pàgina, on la vaca de Maragall, en lloc d’anar camí de Camprodon, baixa per la Rambla. Bonica, alegre, fent dringar l’esquellot, i amb la vista i l’esma intactes. Deixaríem enrere en Janot de Can Pau Llebre munyint la vaca i ens endinsaríem al carrer de La Canuda, escolant-nos al número sis per l’entrada de carruatges. Reviuríem les petges d’una cultura inesborrable, gravada en cadascuna de les seves rajoles, parets, estances. I sota les altes palmeres del Jardí Romàntic ens deixaríem encantar per la remor que fa la brisa gronxant el fullam de les seves branques, mentre de Santa Maria del Pi ens arribaria el repic de les campanes que tocarien a festa per nosaltres.

Ja veus, Madrid, t’escric amb esperança. Perquè un Sant Jordi de 2020, enmig de la desventura, dues ciutats van agafar la ploma i damunt del paper van gosar escriure’s unes ratlles.


Warning: Undefined variable $user_id in /usr/home/dosciudades.com/web/wp-content/themes/Manifest-master/content-single.php on line 36

Josefina Maymó i Puig (1958) és llicenciada en Filosofia per la Universitat de Barcelona. Ha estat guardonada en diversos certàmens literaris i ha participat en alguns llibres col·lectius de relats curts. Actualment, és alumna de poesia de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

Comentarios

  1. M’ha agradat molt el to fraternal i deliciós de les teves paraules. Molt bonic.

  2. No hi ha distàncies que les paraules no escurcin. Gràcies, Josefina, per aquesta passejada que és alhora gaudi per a qui sol fer-la i ofrena per a qui no l’ha fet encara. Convidar i acollir, vet aquí, potser, la clau que llima qualsevol aspror.

  3. Oh… gairebé no trobo paraules per explicar com he gaudit llegint-te. Quin do tan especial per triar els mots, per lligar-los i fer-nos sentir com si balléssim o com si fóssim aus en ple vol. I quina agilitat i ritme té el text… I la idea d’unir Madrid i Barcelona i fer-les passejar juntes, m’ha semblat genial. Les paraules encara les busco, però et diré que una alenada d’aire fresc, molt fresc, m’omple ara mateix. Gràcies!

  4. M’ha agradat moltíssim aquesta història que m’ha portat a passejar desde casa pels carrers de la bonica Barcelona i fent-me gaudir d’aquesta amistat amb Madrid. Gràcies i enhorabona!!!

Comments are closed.