D’estranquis

Ramon Erra

El Janot va sentir el so estrambòtic d’unes campanes. Feia poc que havien acabat els aplaudiments al barri vell i ara tot tornava a estar en silenci. Va mirar el rellotge. No era cap quart ni cap hora. Què coi és aquest repicar? Va obrir el balcó a la Rambla del capvespre. Uns estornells feien sanefes cel avall, s’eixamplaven com ales de ratpenat, voltaven Colom, i tornaven com un vel de vídua. Va sentir orenetes i això li va provocar un nus, aquell nus de cada primavera des que era petit.

No eren campanes, era un clong, clong. La va veure. Baixava amb trot alegre per davant de la Virreina i s’acostava a la Boqueria. Menjava alguna fulla i deixava anar allò que quan el Janot era petit n’hi deien tifeta i d’adolescent, els companys, ensaimada per tu! Es va fregar els ulls. Hòstia, hòstia, una vaca es passeja per la Rambla!

Les últimes setmanes, el carrer més popular del món s’havia convertit en un malenconiós passatge de poble cap al tard. Però som a la primavera, s’anava repetint el Janot des del pis de la tieta. La tieta Magadalena feia dos anys que era en una residència de Sant Gervasi de Cassoles. Tenia la boca arrugada i mal pintada, i uns ulls vius de feristela. Tot havia començat una setmana enrere.

–Janot, me l’aniràs a buscar, el llibre?

–Quin llibre?

–El d’en Maragall. Per això et telefono. Si no, no et molestaria. El vull tenir entre mans ara que s’acosta la mort. És al despatx, vora la foto de mes germanes, jo i ton pare a Alcalà.

–Per què s’ha de voler morir, vostè, ara? Si està com una rosa…

–La passa. És com si escampessin colònia sense perfum. I aquest xim-xim dolent entra per les finestres, per sota les portes. Amb noranta- nou de fets, què vols? Sé com va. Necessito el llibre d’en Maragall per llegir-hi allò…

–Obriu-me’n senyor uns altres de més grans!

– Exactíssim.

–Demà hi passaré, tieta. Però com li puc fer arribar, a vostè? No permeten les visites.

–De vegades les lleis… No vull ser l’única de les germanes que mor sense el llibre. Rumia!

El Janot va fer una magarrufa pensant en virus, en mans moribundes. Les altres tietes torçant el coll amb el llibre aferrat. Grans lectores, eren, sí. Les tietes Brontë, deia el germà petit del Janot quan les visitaven per Pasqua. En pensar Pasqua va tornar a notar el nus, una vaga tristor.

Així que aquell matí d’abril va anar d’estranquis a la Rambla, al piset amb olor de resclosit, de fusta blanca i llibres enquadernats en pell. Casa de la tieta Magdalena, de Proust, va pensar rient per dintre. La dona no havia perdut l’esperança de tornar-hi, per això no l’havien llogat. I ell guardava la clau.

La cosa s’havia complicat perquè el Janot de camí havia perdut el mòbil. No duia cap justificant ni cap excusa i, quan sortia del portal amb el llibre a les mans, un urbà el devia prendre per turista: el Janot és alt, barbut, i parla amb accent grec per haver viscut trenta anys de solteria d’or a Salònica. L’urbà li havia dit:

–Stop. Vostè no surt d’aquí. No permission. El vigilarem.

D’això feia una setmana. Ara havia vist una vaca que baixava de Canaletes i era davant de la Boqueria. El Janot es va fregar els ulls, allà al balcó. Des que estava atrapat al pis de la tieta, tot eren novetats. Algú, un benefactor sense cara ni nom, li portava cada dia una bossa de menjar. Es deu haver confós de pis, pensava, perquè li deixava pa de motlle, nutella, crispetes, Yatekomos, salsa barbacoa i nachos. Ell ho agafava, no tenia res més. De vegades patia que al replà, o un pis més amunt o més avall, no hi hagués un jove morint-se, no del virus sinó de fam. Es consolava pensant que el jove a qui anaven destinats els aliments ja devia fer dies que havia volat d’amagatotis a casa de la seva parelleta. El benefactor no fallava mai, però canviava d’hores i no es deixava veure.

De petit les tietes li deien que el nus de cada primavera es treia amb pa, tel de llet i sucre. Llavors ja havien tancat les vaqueries de Barcelona, però en quedaven algunes d’il.legals. Les tietes Brontë hi anaven d’estranquis, i amb llet fresca li feien al Janot aquell requisit de treure el nus.

Va tancar el balcó. Va agafar un cassonet, va baixar les escales d’aquella casa buida i silenciosa. La vaca mugia davant del Liceu. I doncs, Janot, que no saps quin dia és avui?


Warning: Undefined variable $user_id in /usr/home/dosciudades.com/web/wp-content/themes/Manifest-master/content-single.php on line 36

Ramon Erra (Vic/Lluçà, 1966). Autor de contes i novel.les: La flor blanca de l’estramoni, Pólvora del quatre de juliol, La vida per rail, Desfent el nus del mocador; Escolta, Volòdia!, Far West Gitano (traduïda al francès) i La veritable història d’una mentida. Té els premis QWERTY, Salambó, Vayreda i Mercè Rodoreda. Ha estat traduït al castellà a l’antologia de nova narrativa catalana, Voces. És professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

Comentarios

  1. Quin deliri, aquesta història del Janot, la tieta, Maragall, la vaca i les coses que es fan d’estranquis. M’ho he passat molt bé llegint-la, Ramon. I se m’ha desfet una mica el nus sense haver d’empassar-me cap tel de llet. Gràcies.

      • M’ha agradat molt el conte. Els referents, l’atmosfera que crees, les tietes Brontë…I la vaca que no és cega ha fet in bon tros de la Rambla. Per a mi que el Janot ha perdut la noció del temps…

    • De fet, crec que has descobert una de les claus del relat, Montserrat. Es deia Janot qui va deixar cega la vaca del poema de Maragall… Hi ha més metaliteratura del que a primer cop d’ull podria semblar, en aquest conte.

  2. Em quedo amb ganes de saber més d’aquesta història, m’ha agradat molt!

Comments are closed.